Dimecres 11 de Novembre llegia l’estat de Facebook d’una companya de feina i amiga de quan treballava al Marroc, la Hanane. Deia en francès que està farta que intentin lligar amb ella o que la insultin quan intenta agafar un taxi, caminant pel carrer. I acaba dient que és el preu a pagar per ser dona… Com que ja tenia aquest post escrit, he decidit publicar-lo amb més motius.
Dijous dia 8 d’octubre, llegia a La Directa, un article de Sònia Moll, Desacostumi-s’hi, que em va agradar molt i amb el que estic molt d’acord. Parla de l’assetjament sexual verbal al carrer. Sembla que ja no haurien de passar aquestes coses, com a mínim a la nostra societat i de fet, enlloc.
Aquest article, inevitablement, em va transportar a quan vivia al Marroc, on cada dia al carrer es viu l’assetjament constant i permanent de molts homes amb qui una dona es creua pel carrer, com comentava la Hanane.
Al començament em sentia molt violenta, però no m’atrevia a contestar. Com que no ets al teu context ni entorn al que estàs acostumada no vols fer res que et pugui perjudicar més. A més a més, el fet que sovint et parlen en àrab i no els entens et fa sentir molt desvalguda. El que busques és ser acceptada per la societat d’acollida. Al cap i a la fi m’hi havia de quedar 3 anys, més valia estar-hi el millor possible.
Caminar em relaxa, així que caminava molt per la ciutat. Tanmateix, a Tànger no em relaxava. Em posava els cascs amb música per no sentir res, però les mirades constants són també força molestes. M’hi vaig acostumar…
En parlava amb les dones, amb les meves amigues marroquines i no marroquines, i hi havia reaccions de tot tipus.
Algunes dones contestaven i els homes fugien avergonyits, o bé se’n reien. Altres no s’immutaven mai, sentint que tot allò formava part del paisatge i fent-ne molt poc cas. Altres intentaven tapar-se com si elles fossin el pecat. (Sempre he pensat que “el pecat” està en els ulls de qui mira). Fos com fos, les dones hi estaven acostumades i ho veien amb impotència i poca capacitat per a canviar les coses.
Jo estava cada cop més rabiosa… Sentia molt dolor, injustícia, malestar… No acceptava el que estava vivint, volia canviar-ho però em sentia impotent…
Quan vaig poder contestar pel carrer, al cap d’un temps, en àrab, les coses van canviar per mi. Ja no em sentia tan estrangera, començava a entendre els “insults” que em deien i podia contestar amb expressions locals.
En fi, sé que aquí una llei ens protegeix i la societat ja té acceptat el que és assetjament i abús després de molts anys de lluita per la igualtat de drets, tot i que alguns homes encara es permeten abusar com a l’article de la Sònia Moll.
Però al Marroc, el país veí del sud, el país d’entrada a l’Àfrica des d’Andalusia, les coses són ben diferents. Allà no es poden denunciar totes aquestes coses. I malgrat que si algun home et molesta, la gent et vindrà a ajudar (no hi ha l’individualisme que hi ha aquí, el control social té coses bones com aquesta, l’ajuda als altres i la cooperació), de moment les dones han d’aguantar que els diguin tot allò que els homes vulguin.
Hi ha molt per fer a tot arreu.
