De viatge

M’agrada viatjar, sempre m’ha agradat. M’agrada conèixer nous punts de vista, noves realitats, noves maneres d’enfocar. Siusplau, si no esteu d’acord amb mi, dieu-m’ho. Si no tinc raó, no la tinc. La meva feina serà fer callar el meu Ego i escoltar la nova incorporació per veure si quadra, i deixar-la quadrar malgrat les resistències. 

Aquests dies sóc al Marroc, a una ciutat que em va veure durant 3 anys. Quan hi torno, em rep amablement. Em rep com a estrangera, però com a persona que coneix la cultura, que parla la llengua una mica, que és respectuosa amb la diferència i que té ganes d’aprendre’n.

És un context on em sento molt bé, m’agrada la realitat que hi veig. M’agrada entendre el perquè del que viuen les persones, els perquès del que fan, què els ha afectat, què s’expressa en les seves vides….

He anat a veure l’associació de mares solteres a Tànger que es diu 100% Mamans . La seva fundadora, la meva amiga Claire Trichot, és una dona admirable. Emprenedora, intel·ligent, molt forta, molt empàtica i amb molta força i empenta, és de les persones més estables i lluitadores que conec. La realitat al Marroc de les mares solteres és ben diferent a casa nostra. La llei prohibeix la sexualitat fora del matrimoni, i les mares solteres són tractades de prostitutes i delinqüents, i els seus fills i filles són privats i privades de drets, sent tractas/ades com a ciutadans de segona. I no existeixen els pares solters. Resulta que al Marroc no cal l’espermatozou per concebre l’embrió, segons la llei…

Recentment, l’Associació cent pour cent mamans va crear una petició a Change.org on demanaven que es fes ús de la prova de l’ADN de manera sistemàtica als “pares solters” per a que reconeguessin els fills i/o indemnitzessin les mares, ja que després han de carregar amb la situació de per vida. Crec que per qualsevol persona de la nostra cultura, està clar que aquesta petició és digna de ser signada.

Aquesta associació lluita contra corrent, ja que el govern de caire islàmic, no pot deixar enrera la llei musulmana i no permet una opció on hi capiguen les llibertats individuals. Per persones educades en democràcies aparents, (donat que la nostra democràcia tampoc és perfecta), aquesta situació sembla inversemblant.

L’entitat cada cop té més contraparts a nivell nacional  i internacional per fer front al suport integral que dóna a les mares. Des de les necessitats més bàsiques com són l’acollida i la manutenció durant el darrer mes d’embaràs, fins els mesos posteriors on segueixen un itinerari d’autonomia fins a la inserció laboral i la integració social, dins els límits que la pròpia societat marca, al no ser capaç d’acceptar aquesta realitat.

Aquest tipus d’iniciatives tenen sentit i molt. I la sensibilitat de les persones com la Claire i tots els donants, voluntaris/es, col·laboradors/es i de qualsevol persona que s’hi vulgui implicar, no estan de més.

Viatjar és conèixer món, i altres realitats. Pots viatjar a la realitat del teu barri i veure què et preocupa i què en vols canviar. I si vols i pots, res et priva de fer-hi alguna cosa. Com la Claire, que va arribar a Tànger sent molt joveneta, i va voler treballar per canviar la realitat que veia injusta.

Ja sóc membre i voluntària d’una entitat, sòcia i voluntària d’una altra i donant d’una tercera.

Què més puc fer? Tinc clar que seguir i recolzar aquelles causes que em moguin. I la de les mares solteres al Marroc és clarament una més d’aquestes.

I tu? Viatges?