La mirada fotogràfica per Quim Perelló

El Quimet és un amic de fa molts anys, autodidacta, molt polivalent, que sempre està en constant creixement. La seva trajectòria l’ha portat a interessar-se per la fotografia, i ara li he demanat que ens expliqui el seu punt de vista, sempre interessant.

Quantes preguntes et fas quan mires una fotografia? Particularment, me’n faig moltes i gràcies a la meva feina, cada dia en tinc més, tot i que l’altra pregunta que surt és : Què et “provoca” la fotografia que et mires?

I és que la fotografia ens dóna uns resultats, la majoria de vegades, ràpids, potents i una càrrega emocional, però quan ens posem darrera la càmera, veiem que el camí és llarg i la paciència un aliat. La fotografia ens pot relatar històries, ens explica com és un paisatge, ens diu com NO és una persona, ens enganya i ens explica la crueltat més gran que hi ha, i ens dóna una eina per evitar l’oblit, d’un món sense pausa.

He tingut la sort que els meus pares, d’una manera o altra em van voler transmetre la fotografia, i l’he viscut sempre des de “l’estómac”, des d’allò que veus és el que et transmet. Però acostumats, a veure moltes imatges al dia, és necessari entendre el que veiem i quins són els referents que tenim.

És per això que vaig arribar al Pati Llimona, com una persona amb inquietud en l’àmbit de la fotografia i l’audiovisual, motivat i tot el que havia après ho havia fet des de les meves experiències personals, la meva motivació constant però sobretot la sort de trobar-me amb gent, que tenien un alt coneixement d’allò que feien.

Per tant, arribo a la meva feina, sense tenir coneixements de composició fotogràfica, sense haver muntat mai una exposició fotogràfica, i sense haver viscut un visionat o un concurs, un taller de fotografia documental o haver de gravar una entrevista amb uns estàndards de qualitat.

Després de 3 anys, quan faig fotografies, em plantejo, com la vull fer, què vull transmetre, i si allò que fotografio, té un relat concret, a més a més, la il·luminació, la composició són una part essencial, de les entrevistes que realitzo.

De manera que allò que he après, és vital per avançar, però, és una sort d’estar rodejat de persones que faciliten el meu aprenentatge i a més a més provoquen, expressament, preguntes constantment.

He après de manera implícita, a aprendre de la gent, de composició fotogràfica, d’il·luminació, d’audiovisual, d’intentar entendre els artistes, de voler entendre les motivacions d’una artista, de tractar amb un laboratori fotogràfic, de ser pacient, de fer de model per a saber què sent…

Per tant, el Pati ha impulsat el meu sentit artístic d’una manera implícita i he descobert que m’apassiona el retrat, i m’apassiona el diàleg fotogràfic amb les persones. M’agrada treballar amb elles, el fet que pugui fotografiar-les en el seu sí com a persones, posant-nos d’acord amb allò que cadascú vol expressar.

Hi ha una dita popular que diu que quan algú et fa una foto, “t’extreu” l’ànima, però jo sempre he pensat que simplement, ensenya una part de la teva ànima. Sempre vull i intento, extreure la part més positiva, per ensenyar-nos allò que no estem acostumats a veure de nosaltres mateixos. Quan retrato a algú, cerco aquest objectiu, poder fotografiar la persona que veig i que sento que és. De manera que hi ha un “diàleg fotografic”.

Les tres fotos són del Quimet, a la segona hi surt ell! 😉 Us adjunto aquí el seu blog de foto, us agradarà. L’Obsessió per la imatge.