Viure des de l’exigència no és viure. Si no fas, no tens, no demostres, no vals. Si no fas les coses bé no t’estimaran, no et valoraran.
Aprens a pensar en fer coses per sentir-te millor, i no qualsevol cosa, activitats de valor, estudis, feina, coses que suposin esforç, que posin a prova les teves capacitats… I mai n’hi ha prou, perquè sempre hi haurà algú que ho farà millor, que arribarà a més, que sentiràs que és més capaç que tu… I tu no coneixes els teus límits i sempre creus que pots seguir, millorar, esforçar-te… Aquest camí no té fi…
Això et pot generar diferents sentiments: el primer seria “mai seré el/la millor, per tant intento fer el millor que puc i només em comparo amb mi i amb la meva millora contínua”, i el segon, “no puc permetre que ningú destaqui més que jo, m’esforçaré fins que sigui el/la millor”. Un tercer seria: “no ho faig bé, no n’hi ha prou, he de seguir, sóc un/a inútil…”
El primer seria la resposta més adaptada a una estructura autònoma, que fomenta l’aprenentatge continu. Segurament és una persona que ha après a valorar els propis esforços, que li han valorat les millores des de petit i li han fet reforç positiu quan tocava. La segona i la tercera serien pròpies d’una persona hiper-exigent, que no ha après a valorar els esforços, sinó que només valora treure un 10 en tot, si no no val res del que fa.
Moltes persones que vénen a consulta tenen aquesta segona estructura, i s’ofeguen amb la seva pròpia exigència. I moltes altres persones del meu entorn tenen aquest tipus de funcionament i trampegen com poden per a no fer-se massa mal.
Com és que coincideix en tantes persones aquesta manera de funcionar?
D’una banda, els valors transmesos pels nostres pares, educats a la segona meitat del segle XX, on l’important era ser productiu, tenir una bona feina per a poder tenir casa, cotxe i una vida còmoda. A ells, els seus pares els van exigir molt, aquests havien viscut la guerra civil, i van viure èpoques molt dures des de joves on no hi cabien les demandes emocionals ni dificultats individuals. Es pensava en la família, i l’important era treballar des de ben joves per tirar la casa endavant. Després tocava casar-se i tenir fills/es tot i seguir treballant fins a la jubilació. Desviar-se d’aquest camí no era una opció i qui ho feia era repudiat/da no només per la família, també per tota la societat.
Per tant, molts dels nostres pares i mares van reproduir el que van viure, segurament de manera menys estricta, ja que ells no van viure una guerra i els temps tot i ser durs (a la post-guerra) eren una mica més tranquils (malgrat la dictadura i depenent de la ideologia de cadascú).
De vegades es va poder fer de manera sutil, sense dir-ho, mai reforçant el positiu, però sempre esperant el millor dels fills i filles. Aquesta manera no explícita afecta molt i és més difícil de detectar que si es reben constantment desacreditacions per no fer prou bé les coses. En altres casos, els nens i nenes aprenen a rebre aplaudiments quan fan les coses bé i com que no es valoren per si mateixes, estan constantment buscant el 10 per a ser aplaudits i aplaudides, per a ser atesos i ateses com a única manera de cridar l’atenció… I això reforça l’estructura del fer, del deure, de l’exigència. El resultat final és el mateix. No tenir autoestima per qui som, sinó pel què fem i per com ho fem, pel que aconseguim.
Exigència 1: el teu deure és portar-te bé, si no ho fas no et valorem positivament.
Exigència 2: el teu deure és treure bones notes, i si no ho fas no estàs fent el que s’espera de tu, i no et valorem.
Exigència 3: sempre que facis coses que molesten als adults (encara que siguin normals per la teva edat) no t’estàs portant bé. (per tant tornem a l’exigència 1)
… I un llarg etcètera…
Amb aquestes exigències, no hi havia espai per a escoltar les demandes dels nens i nenes. Si estaven tristos/es, enfadats/des, o sentien qualsevol altra emoció, segurament els pares i mares no podien o no sabien donar resposta. Ja que quan ells i elles eren petits/es, no podien “molestar” els grans. Així, no van ser atesos i ateses quan eren petits/es i per tant no van aprendre a atendre les necessitats emocionals dels seus fills i filles, i si no se’n van adonar, no van saber suplir aquesta mancança pròpia.
Per tant, per a moltes persones, fer les coses bé, treure bones notes, ser els i les millors, és el que han après a fer d’adults. No hi caben errors, no hi caben aprenentatges, no hi caben desitjos ni hobbies, només hi cap el deure i el fer, per tenir. Si no tens unes mínimes pertinences necessàries, no ho estàs fent prou bé (a l’època dels nostres pares ja podia ser així). Avui en dia, el poder adquisitiu i les normes del mercat laboral han canviat molt, però molts i moltes es segueixen regint pels mateixos valors, tot i que els temps ja no siguin els mateixos.
I ara que ho sé, què?
Doncs, si t’adones que aquesta manera de funcionar no et fa bé, canvia-la. 😉
Ja en parlarem.
