Fa temps, vaig escriure un post ¿Y tú qué haces? que explicava com valorem a les persones pel que fan, i hi ha un vídeo que val molt la pena que ho explica.
Apreníem a valorar, des de petits, només allò que fèiem, els resultats de la nostra feina, les bones notes. A l’escola, només es felicitava els i les bons/es alumnes, mai els/les que feien esforços per millorar. L’esforç no estava premiat, ja que si no es treien prou bones notes, no es considerava que fos suficient. L’important era ser bons/es en esports i guanyar els partits, les assistències donades i els gols marcats… En les competicions sempre l’important era guanyar, encara que hi hagués un intent de contrarrestar aquest fet amb la popular dita: l’important és participar… S’havien de fer moltes extraescolars i no tenir ni un minut per ser nen/a… L’alumnat més popular era el més guapo, el més enrotllat, el que tenia més poder adquisitiu (per família), qui tenia els objectes personals més cars… Es valorava el que més tenia, el que més aparentava…
Vam aprendre a fer, a tenir, a comportar-nos, a merèixer estima segons tots aquests elements que no depenen de qui som.
Com a adults, hem de tenir estudis, tenir un bon físic i conservar-nos bé, ocupar un bon càrrec i una carrera professional exitosa, tenir un bon cotxe, una casa pròpia i segona residència si es pot i s’ha de tenir una família nombrosa… Tot això es basa en el fer i en el tenir, propis del capitalisme, la productivitat i el consumisme.
És curiós, com vivim acumulant, títols, diners, feines, càrrecs, cases, roba, marques, pertinences, tecnologia… Treballem tant i tantes hores que gairebé no podem gaudir de tot això que tenim i pel que ens valorem… Només pensem en les vacances, el viatge que farem, on anirem… Planifiquem el temps esperant que arribi el viatge i ja estem pensant en el següent per a poder “sobreviure” mentre arriba…
No gaudim del que fem ja que mai n’hi ha prou des d’aquesta perspectiva. Mai fem prou i mai tenim prou, sempre hi ha gent que ens supera i sempre volem més… Aquesta manera de valorar els altres i a nosaltres, no afavoreix una autoestima sòlida, ja que si deixem de tenir la feina i tot el que ens situa en una bona posició, passem a no tenir cap mena de valor… I com que qui més té més val, està ple de gent insatisfeta perquè no tenen possessions i potser tampoc tenen feina…
Però, què passa si des de petits/es ens valoren per qui som? Per com som? Pel que diem? Per la gràcia que tenim? Perquè tots i totes absolutament tenim aspectes bons i som mereixedors d’estima i afecte per qui som. Si ens valoren els esforços, aprendrem que l’esforç té la seva recompensa. Si no ens desacrediten a nivell personal quan fem alguna cosa malament, aprendrem a acceptar els errors i voler millorar. Si ens valorem per qui som, valorarem els altres també de la mateixa manera i no els jutjarem per aparences o prejudicis. Si ens deixen gaudir d’allò que ens agrada, potser trobem una vocació professional que ens pot permetre gaudir d’una professió. Si ens ensenyen que els diners costen de guanyar, potser no serem capritxosos i serem menys consumistes.
I si no ens ho ensenyen de petits/es, ho podem aprendre de grans, si volem.
L’important és tenir una feina que ens agradi, que ens ompli, que tinguem ganes d’anar-hi cada dia amb motivació. Si fem allò que ens agrada i ens apassiona podrem arribar a brillar. Si només ho fem pel prestigi, però no ens agrada, ens acabarem amargant. També es pot decidir que la feina només ens serveix per guanyar-nos la vida i en canvi, podem tenir hobbies i aficions que ens omplin.
Fer les coses des de qui som, des de la nostra essència, i no des del voler aparentar i que ens valorin. Fer les coses per nosaltres, perquè volem, perquè ens agraden, perquè ens satisfan, i no perquè creiem que és el millor de cara a la nostra imatge social. Primer ser i després fer.
