Sempre he sigut conscient que pel fet de ser dones la societat ens discrimina en molts (per no dir tots) els àmbits, com el social, el professional, el públic… Per molt que hi hagi qui ho nega, està més que demostrat que és així. Us deixo aquest enllaça al Vídeo dibujando el género.
Tinc molt integrada la igualtat d’oportunitats i m’he dedicat sempre professionalment a l’àmbit de l’acció social i la cooperació internacional. Fins i tot ara que he diversificat i em dedico a altres àmbits com la psicoteràpia, el coaching i la formació, segueixo vinculada a projectes socials i de cooperació i segueixo aportant el meu gra de sorra en allò que crec fermament. Per tant, la igualtat entre homes i dones per mi és inqüestionable.
Vaig créixer a una casa no massa tocada pel masclisme, (les àvies i l’avi que vaig conèixer inevitablement ho eren una mica), però la meva mare no ho era massa (conscientment). Al meu germà i a mi, ens van donar les mateixes oportunitats d’estudis i de tria de carrera professional, i no ens van dir massa què havíem de fer.
Tot i així, vam ser víctimes de la denominada classificació per gènere, que inconscientment ens afecta, malgrat que la rebutgem i que sigui negativa per tothom. Aquest poema del vídeo Pink or Blue resumeix molt bé al que em refereixo, el bombardeig que rebem des del moment en què se’ns identifica com a nen o com a nena.
Creia que tenia integrada la igualtat, que era feminista i que estava desenvolupant una manera de fer i de ser en acord amb això, però no era cert. Amb els anys em vaig adonar que rebutjava tot allò que tenia a veure amb la feminitat, i que havia agafat com a model els valors i els trets de caràcter tipificats com a masculins. No vestia gens femenina, no em maquillava mai, i més aviat era dominant, agressiva, sense queixar-me mai. Només compartia les meves emocions amb alguna amiga, però en general m’ho quedava tot per mi.
Mai em va agradar el color rosa, pel que se li adjudicava. Delicadesa, tendresa, sensibilitat, i tots els atributs femenins del rol tradicional. No m’agradava ser valorada pel meu aspecte físic, i rebutjava tota valoració que pogués venir per part d’algú en aquest sentit. Fins i tot de petita, recordo voler ser un nen per tenir més poder, més força, més seguretat. Això no va durar gaire, em sentia nena, i li vaig anar agafant gust a ser-ho. Avui en dia no ho canviaria.
Pensava que la meva actitud era feminista, i que una dona havia de saber treure’s les castanyes del foc i competir com qualsevol altra persona. L’únic problema era que jo no era així. La meva naturalesa era molt més sensible i empàtica, menys dominant, més dialogant, tot i que em va costar veure-ho. El que em passava era que m’havia cregut la dictadura del gènere. M’havia cregut que era millor ser home, perquè al patriarcat, l’home té totes les portes obertes. No perquè sigui millor, simplement perquè és home.
Per tant, rebutjant tot allò que es considera tradicionalment femení, no estava sent feminista, no fomentava la igualtat, estava intentant equiparar la meva jerarquia a la d’un home.
Fa anys que vaig aprendre a escoltar la meva part femenina, la meva essència, per tal de ser més jo. Vaig poder veure el meu propi masclisme incorporat, i me’n vaig desfer tot el que vaig poder. I segueixo fent-ho. Vull ser una dona independent, sent jo mateixa, des dels meus valors i la meva manera de ser.
Els rols tradicionals de gènere, tant el femení com el masculí ens fan perdre tant a dones com a homes. La difusió del gènere s’està desenvolupant, però encara queda molt per fer. Només cal anar a les botigues de joguines…
És difícil identificar com la cultura, l’educació, els models rebuts, l’escola, ens han influït i quins aspectes ens han transmès sense que els volguessim. El masclisme és estructural i es troba a totes les capes de la societat a tots els àmbits.
Us convido a fer l’exercici d’anar identificant quines coses heu incorporat i si realment us fan bé o us priven de créixer en algun sentit. Anar-nos alliberant de les lloses pesades és un plaer. Sentir-se lleugera no té preu!
