Avui publico un escrit que va fer el meu amic Carles Gilabert. Conegueu-lo a www.carlesgilabert.cat
POBRESA FARMACÈUTICA?
No, amb aquest interrogant no és que posi en dubte que la indústria farmacèutica pugui estar passant un període d’estretors econòmiques, ho desconec. O que una part d’aquesta mateixa indústria pugui donar mostres d’un grau de pobresa d’esperit preocupant. Tampoc no va per aquí.
El dia 4 de març, al Telenotícies Migdia, s’informava que entitats com Càritas i Creu Roja havien engegat una campanya a les farmàcies per recollir medicaments per a la gent que no en pot comprar, per a gent que pateix, segons paraules de la mateixa periodista, «una forma més de pobresa: la pobresa farmacèutica». I d’aquí neix la pregunta: per què pobresa farmacèutica? I, ben mirat, per què també pobresa energètica? A què treu cap ara aquesta subdivisió en formes diverses de la pobresa a la qual estan fent que comencem a habituar-nos? Hem d’interpretar, si en fem cabal, que a qui afecta una forma de pobresa no necessàriament li ha d’afectar l’altra? Respon al sentit comú fer ús d’aquesta nomenclatura? O respon a algun tipus d’estratègia l’objectiu de la qual ara mateix se m’escapa?
Se’m fa difícil imaginar que senzillament es tracti d’una terminologia amb què es vol confeccionar un nou vestit per tal de disfressar aquest problema endèmic de la humanitat, com si se li volgués donar una aparença de novetat, de nou escenari, de nou fenomen a aquesta circumstància que ens acompanya des de temps pretèrits. La primera lectura que n’he fet jo és que respon a la necessitat, potser inconscient però que segons el meu parer acaba esdevenint perversa, de maquillar una realitat: que la persona pobra ho és en tots els àmbits de la vida social i domèstica. Per tant, aquest maquillatge d’alguna manera serveix per treure ferro a la situació a la qual una vegada més es veu abocada una part de la població. Com si, pel sol fet de fragmentar la pobresa en diferents carpetes, la faci menys feixuga.
El doctor en Economia Alfonso Dubois es decanta per aquesta definició universal de la pobresa: és la manera de marcar els límits sobre determinades privacions o carències que cada societat o col·lectiu humà considera inadmissibles o insuportables per a una persona. Potser ens hauríem de centrar més en aquesta divisió d’abast global per reconèixer i tractar la pobresa a nivell local, segons les particularitats de cada col·lectiu humà, en comptes de dividir la gent pobra d’un mateix territori en cadascuna de les mancances que té.
Crec que no m’equivoco si afirmo que la societat barcelonina, i per extensió gosaria dir que la catalana, considera que la pobresa és la mateixa davant d’una farmàcia que davant d’una espelma. I d’un fogonet. I d’una escola. Una font. El metro. Un contenidor…
