La parella, un més un són més que dos

Sovint les parelles només s’entenen elles mateixes. Des de fora sovint pensem, com poden estar junts? O no sé pas què hi veu en ella, o en ell… Altres vegades percebem que hi ha parelles que estan fetes l’un/a per l’altre/a.

Fa temps es deia que havíem de trobar la mitja taronja, amb aquest concepte de que som persones incompletes. I fins que no la trobéssim, no podríem completar la persona que som, anant una mica perduts i perdudes, sense poder ser feliços/ces ni sentir-nos satisfets/es amb la vida.

Ara ja sabem que ens hem de completar abans de trobar una altra taronja per a compartir la nostra plenitud. Com diu Joan Garriga en el seu llibre, El Buen Amor en la Pareja, Cuando uno y uno suman más que dos, aquest subtítol ve a expressar que en la parella, dos membres sumen més que dos ja que conjuntament creen un espai propi que suma (i no pas que resta o els deixa iguals).

No volem fusionar-nos en l’altre/a, sinó que volem espais compartits sense perdre la nostra individualitat.

Això sona molt bé, però per què és tan difícil?

No ens completem com a persones. Així en general, dit barroerament, la majoria de persones viuen la vida sense mirar-se a sí mateixes, sense veure les seves mancances i veient les dels altres. És més fàcil veure el que els altres fan i deixen de fer que el que li passa a un/a mateix/a.

I la mala notícia és que tots i totes tenim mancances, defectes, aspectes a millorar, que poden xocar amb les d’altres persones. Sempre depèn (i és relatiu) de la persona amb la que et relaciones, el que és molt molest per alguns/es, no ho és tant per altres.

Joan Garriga, en el mateix llibre abans mencionat, explica com de petits/es experimentem una gran felicitat pel fet de pertànyer a la nostra família. Vivim la pertinença com una benedicció al nostre cor. Explica que quan ens fem grans, com adults/es, seguim amb la pertinença a la família d’origen, però ja no experimentem la dolça sensació de pertànyer als pares. I aleshores cerquem la pertinença amb altres, especialment amb la parella. Amb aquesta creem un marc per un nou nucli familiar, (amb fills/es o sense) i experimentem de nou que formem part d’alguna cosa.

En paral·lel, i això m’hi ha fet pensar, quan som petits i petites l’únic que volem és sentir-nos estimats i estimades. Una cosa aparentment tan senzilla es converteix en quelcom complicat. Som molt vulnerables durant la infància, i cerquem qualsevol fórmula per rebre l’amor que tant necessitem. I aprenem a portar-nos bé per a ser reconeguts/udes, a ser carinyosos/es per tal de rebre afecte, a cridar l’atenció per tal de ser mirats/ades, valorats/ades…

Hi ha circumstàncies que fan que alguns/es progenitors/es no sàpiguen com demostrar que estimen. La baixa autoestima és sovint el reflex de no haver après a estimar-se per no haver-se sentit estimat/ada ni valorat/ada en edats primerenques. No haver après que vals per qui ets, no pel que fas o demostres. Tota persona pel fet d’existir i ser d’una determinada manera ja és mereixedora de ser estimada. Però no sempre ho aprenem. No tots els pares i mares saben fer-ho (perquè al seu torn els seus no els ho van ensenyar…).

Així que en parella, quan ens endinsem en el món adult, separant-nos de la unitat familiar que ens donava o no amor, intentem cercar el mateix.

I si no vam aprendre a estimar-nos (per no sentir-nos prou estimats/ades), n’haurem d’aprendre, perquè ningú pot omplir un buit tan profund i tan difícil de calmar.

I moltes i molts de vosaltres direu: jo no en vaig aprendre i tinc una parella funcional. Sí! Moltes i molts ho heu aconseguit. Heu compensat el que hi havia de fons. I en el fons sabeu quines mancances compenseu i com ho feu en el dia a dia amb esforç.

Perquè en la feina de trobar parella hi ha un element important, tenir la sort de triar i trobar bé. Amb consciència es pot enfocar millor, però cal anar a parar amb aquella persona que ens convé i amb qui tot flueix. I això no només es fa amb voluntat, cal creuar-se amb aquella persona.

Com més et coneguis, més fàcil et serà veure quin tipus de persona vols al teu costat, i què fas per atraure-la. Podràs donar i rebre allò que estàs disposat/ada sense perdre la teva dignitat ni integritat i crearàs l’espai de confiança que necessites per fer-ho. L’apassionant món de la parella es converteix en una ruleta de la fortuna, on si tens prou clara la teva individualitat, sabràs preservar el que vols i sabràs evitar el que no vols.

Total
0
Shares
Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Prev
Pobresa Farmacèutica? per Carles Gilabert

Pobresa Farmacèutica? per Carles Gilabert

Avui publico un escrit que va fer el meu amic Carles Gilabert

Next
Vivir en el presente, una necesidad

Vivir en el presente, una necesidad

Recuerdo, en mi infancia, como un año era larguísimo, daba para mucho, las

You May Also Like
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.Configurar y más información
Privacidad