La parella, un més un són més que dos

Sovint les parelles només s’entenen elles mateixes. Des de fora sovint pensem, com poden estar junts? O no sé pas què hi veu en ella, o en ell… Altres vegades percebem que hi ha parelles que estan fetes l’un/a per l’altre/a.

Fa temps es deia que havíem de trobar la mitja taronja, amb aquest concepte de que som persones incompletes. I fins que no la trobéssim, no podríem completar la persona que som, anant una mica perduts i perdudes, sense poder ser feliços/ces ni sentir-nos satisfets/es amb la vida.

Ara ja sabem que ens hem de completar abans de trobar una altra taronja per a compartir la nostra plenitud. Com diu Joan Garriga en el seu llibre, El Buen Amor en la Pareja, Cuando uno y uno suman más que dos, aquest subtítol ve a expressar que en la parella, dos membres sumen més que dos ja que conjuntament creen un espai propi que suma (i no pas que resta o els deixa iguals).

No volem fusionar-nos en l’altre/a, sinó que volem espais compartits sense perdre la nostra individualitat.

Això sona molt bé, però per què és tan difícil?

No ens completem com a persones. Així en general, dit barroerament, la majoria de persones viuen la vida sense mirar-se a sí mateixes, sense veure les seves mancances i veient les dels altres. És més fàcil veure el que els altres fan i deixen de fer que el que li passa a un/a mateix/a.

I la mala notícia és que tots i totes tenim mancances, defectes, aspectes a millorar, que poden xocar amb les d’altres persones. Sempre depèn (i és relatiu) de la persona amb la que et relaciones, el que és molt molest per alguns/es, no ho és tant per altres.

Joan Garriga, en el mateix llibre abans mencionat, explica com de petits/es experimentem una gran felicitat pel fet de pertànyer a la nostra família. Vivim la pertinença com una benedicció al nostre cor. Explica que quan ens fem grans, com adults/es, seguim amb la pertinença a la família d’origen, però ja no experimentem la dolça sensació de pertànyer als pares. I aleshores cerquem la pertinença amb altres, especialment amb la parella. Amb aquesta creem un marc per un nou nucli familiar, (amb fills/es o sense) i experimentem de nou que formem part d’alguna cosa.

En paral·lel, i això m’hi ha fet pensar, quan som petits i petites l’únic que volem és sentir-nos estimats i estimades. Una cosa aparentment tan senzilla es converteix en quelcom complicat. Som molt vulnerables durant la infància, i cerquem qualsevol fórmula per rebre l’amor que tant necessitem. I aprenem a portar-nos bé per a ser reconeguts/udes, a ser carinyosos/es per tal de rebre afecte, a cridar l’atenció per tal de ser mirats/ades, valorats/ades…

Hi ha circumstàncies que fan que alguns/es progenitors/es no sàpiguen com demostrar que estimen. La baixa autoestima és sovint el reflex de no haver après a estimar-se per no haver-se sentit estimat/ada ni valorat/ada en edats primerenques. No haver après que vals per qui ets, no pel que fas o demostres. Tota persona pel fet d’existir i ser d’una determinada manera ja és mereixedora de ser estimada. Però no sempre ho aprenem. No tots els pares i mares saben fer-ho (perquè al seu torn els seus no els ho van ensenyar…).

Així que en parella, quan ens endinsem en el món adult, separant-nos de la unitat familiar que ens donava o no amor, intentem cercar el mateix.

I si no vam aprendre a estimar-nos (per no sentir-nos prou estimats/ades), n’haurem d’aprendre, perquè ningú pot omplir un buit tan profund i tan difícil de calmar.

I moltes i molts de vosaltres direu: jo no en vaig aprendre i tinc una parella funcional. Sí! Moltes i molts ho heu aconseguit. Heu compensat el que hi havia de fons. I en el fons sabeu quines mancances compenseu i com ho feu en el dia a dia amb esforç.

Perquè en la feina de trobar parella hi ha un element important, tenir la sort de triar i trobar bé. Amb consciència es pot enfocar millor, però cal anar a parar amb aquella persona que ens convé i amb qui tot flueix. I això no només es fa amb voluntat, cal creuar-se amb aquella persona.

Com més et coneguis, més fàcil et serà veure quin tipus de persona vols al teu costat, i què fas per atraure-la. Podràs donar i rebre allò que estàs disposat/ada sense perdre la teva dignitat ni integritat i crearàs l’espai de confiança que necessites per fer-ho. L’apassionant món de la parella es converteix en una ruleta de la fortuna, on si tens prou clara la teva individualitat, sabràs preservar el que vols i sabràs evitar el que no vols.

Published by

giselaoliva

Psicología, coaching, consultoría, formación

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.