La mort, com més tard millor

A la nostra cultura no acceptem massa bé els comiats. La mort no és un aspecte que tinguem massa ben acceptat. Amb l’augment de l’agnosticisme i l’ateisme, els rituals catòlics perden tot el sentit. Alhora, per les persones creients, la mort és molt dolorosa, ja que és una separació temporal que pot durar molts anys, fins que la persona viva mori i es retrobin al cel (en el cas que les dues persones vagin a parar al mateix lloc).

De fet, la mort forma part de la vida, i sembla que hauríem de tenir clar des del nostre naixement que estem destinats i destinades a morir. Res més lluny de la realitat. Quan som petits/es, ni ens plantegem el tema de la mort, ni la dels nostres pares, ni germans ni familiars i molt menys la nostra. No se’ns acostuma a explicar res al respecte. No estem gens preparats/ades per fer-hi front. I si tenim la mala sort de viure alguna mort propera durant la infància, aprenem el que és de manera abrupta, abans d’hora. Això s’agreuja si la persona que mor és jove. Com més jove pitjor, ja que és un fet més anti-natural i encara més difícil d’entendre i acceptar. També la manera de morir pot dificultar la seva acceptació. Els accidents, les morts de sobte, són cops forts que costen d’assimilar.

Lligat amb la mort precoç, hi ha el fet de no trobar sentit a la vida. Quin sentit té tot plegat? Tots naixem i morim. Però perquè alguns viuen 10 anys i altres 80? Què hi fem aquí? Doncs no ho sé, només sé que necessitem trobar-li un sentit. Cadascú el seu. La mort ha de ser integrada en aquest sentit.

black-and-white-art-berlin-germany

Quan anem creixent, anem sent més conscients que nosaltres també serem grans un dia. Els avis i àvies, són unes relacions que ajuden molt a posar consciència. Si tot va bé, en principi són els més grans els qui han de morir primer. Malgrat que són pèrdues importants, és més fàcil d’acceptar que una persona gran marxi. Fins  i tot elles, les persones grans, generalment accepten millor el seu moment de marxar, perquè saben que han viscut el que havien de viure. Tenen una saviesa que només s’adquireix amb el pas dels anys.

Què podem fer? Com podem acceptar millor la mort?

Intentar personalitzar els rituals de comiat i fer un acte en honor a la persona, és molt important. Escriure allò que no li vam poder dir a la persona. Recordar les coses bones, poder somriure amb els records malgrat que automàticament ens vinguin ganes de plorar. Acceptar el que sentim, no intentar evitar-ho. Compartir-ho amb persones estimades, poder parlar del que sentim i de com trobem a faltar la persona que ha mort, ens ajuda. Celebrar la seva vida, el que ens ha deixat, el seu record. Tenir fotos que ens ajudin a tenir la persona present i poder-les mirar quan ho necessitem. Confiar en el nostre cos, que ens avisa del que necessitem i ens fa sentir el que necessitem també. I no escoltar tant el cap, que interpreta el que sentim a la seva manera i pot magnificar el que ens està passant. No subestimar la nostra capacitat de superar les coses.

Amb el temps, ens acostumem al dolor. La vida segueix, i seguir ens ajuda. La intensitat disminueix perquè ens hi acostumem. Temps al temps. El que està clar és que la mort és inevitable.

city-people-walking-blur

Published by

giselaoliva

Psicología, coaching, consultoría, formación

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.