Assetjament masclista

Dimecres 11 de Novembre llegia l’estat de Facebook d’una companya de feina i amiga de quan treballava al Marroc, la Hanane. Deia en francès que està farta que intentin lligar amb ella o que la insultin quan intenta agafar un taxi, caminant pel carrer. I acaba dient que és el preu a pagar per ser dona… Com que ja tenia aquest post escrit, he decidit publicar-lo amb més motius.

Dijous dia 8 d’octubre, llegia a La Directa, un article de Sònia Moll, Desacostumi-s’hi, que em va agradar molt i amb el que estic molt d’acord. Parla de l’assetjament sexual verbal al carrer. Sembla que ja no haurien de passar aquestes coses, com a mínim a la nostra societat i de fet, enlloc.

Aquest article, inevitablement, em va transportar a quan vivia al Marroc, on cada dia al carrer es viu l’assetjament constant i permanent de molts homes amb qui una dona es creua pel carrer, com comentava la Hanane.

Al començament em sentia molt violenta, però no m’atrevia a contestar. Com que no ets al teu context ni entorn al que estàs acostumada no vols fer res que et pugui perjudicar més. A més a més, el fet que sovint et parlen en àrab i no els entens et fa sentir molt desvalguda. El que busques és ser acceptada per la societat d’acollida. Al cap i a la fi m’hi havia de quedar 3 anys, més valia estar-hi el millor possible.

Caminar em relaxa, així que caminava molt per la ciutat. Tanmateix, a Tànger no em relaxava. Em posava els cascs amb música per no sentir res, però les mirades constants són també força molestes. M’hi vaig acostumar…

people-street-sidewalk-jeans

En parlava amb les dones, amb les meves amigues marroquines i no marroquines, i hi havia reaccions de tot tipus.

Algunes dones contestaven i els homes fugien avergonyits, o bé se’n reien.  Altres no s’immutaven mai, sentint que tot allò formava part del paisatge i fent-ne molt poc cas. Altres intentaven tapar-se com si elles fossin el pecat. (Sempre he pensat que “el pecat” està en els ulls de qui mira). Fos com fos, les dones hi estaven acostumades i ho veien amb impotència i poca capacitat per a canviar les coses.

Jo estava cada cop més rabiosa… Sentia molt dolor, injustícia, malestar… No acceptava el que estava vivint, volia canviar-ho però em sentia impotent…

Quan vaig poder contestar pel carrer, al cap d’un temps, en àrab, les coses van canviar per mi. Ja no em sentia tan estrangera, començava a entendre els “insults” que em deien i podia contestar amb expressions locals.

En fi, sé que aquí una llei ens protegeix i la societat ja té acceptat el que és assetjament i abús després de molts anys de lluita per la igualtat de drets, tot i que alguns homes encara es permeten abusar com a l’article de la Sònia Moll.

Però al Marroc, el país veí del sud, el país d’entrada a l’Àfrica des d’Andalusia, les coses són ben diferents. Allà no es poden denunciar totes aquestes coses. I malgrat que si algun home et molesta, la gent et vindrà a ajudar (no hi ha l’individualisme que hi ha aquí, el control social té coses bones com aquesta, l’ajuda als altres i la cooperació), de moment les dones han d’aguantar que els diguin tot allò que els homes vulguin.

Hi ha molt per fer a tot arreu.

Published by

giselaoliva

Psicología, coaching, consultoría, formación

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.